Del
21 al 28 de juliol passat es va celebrar als alps italians una de les proves
més dures del món en BTT, l’Ironbike. Enguany comptava amb la participació d’un
il·lustre, el nostre company de patiments Jordi Mont de l'Agrupació Excursionista Matxacuca. En Jordi nascut a Santa
Cristina d’Aro porta molts anys en el món de la bicicleta i fa uns anys que som
companys de sortides tant de BTT com en bicicleta de carretera. Per aquest
motiu i des d’aquesta perspectiva voldria colaborar en fer una mica de reso de la gesta que
va fer aquest juliol. I la qualificació de gesta ve senzillament donada per la
duresa física i psicològica a la que s’han d’enfrontar tots aquells corredors d’aquesta
duríssima prova any rera any.
Conec
la zona pel que en Jordi ens ha explicat
i per les fotos que hem pogut veure però els perfils dels set dies de
recorregut que han d’afrontar aquests valents fan palès que estem davant una
prova que fins i tot una persona que entrena força sovint ha de preparar amb
molts mesos d’antel·lació.
En
Jordi ben bé va començar a preparar-se uns deu mesos abans i tenint en compte
que no som professionals i que ningú ens porta els entrenaments es tant digne
de menció la realització de la prova com l’entrenament previ que un s’organitza per afrontar els seus
reptes. A partir d’aquí i tenint en compte això, recordo perfectament totes les
quilometrades en carretera en les que vaig acompanyar en Jordi i com va anar
evolucionant el seu estat de forma. En Jordi Mont, per aquells que no el
conegueu, és un cristianenc més que té el fet de muntar amb bicicleta com el
que és per la majoria de nosaltres, una afició. Com la majoria, per no dir tots
els que llegireu aquestes línies tenim les nostres respectives obligacions familiars
i professionals i en Jordi no n’està al marge. Casat i pare de dos fills tira
endavant un negoci familiar i concilia com millor sap aquestes obligacions amb
dita afició.
Recordo
tirades de 175km, 188km, 195km,... un grapat de menys quilòmetres, però
sobretot hores i hores damunt la bici durant mesos aguantant fred, en alguns
moments malauradament pluja i en els darrers mesos calor. Aquest és el vertader
sacrifici dels que no som ni amateurs, buscar hores d’on sigui per tal d’entrenar
i sentir-nos en aquell estat de forma que creiem adequat per afrontar el que
ens plantegem. Aquests som els que estimem la bicicleta, els que traiem temps d’on
sigui per sortir, els que procurem ser el màxim de constants possibles perquè
sabem el que costa tornar a recuperar un estat de forma si es perd excessivament
aquesta constància. En Jordi va fer moltes sortides de carretera però també moltes d'altres d'igualment exigents en BTT. Ha fet vertaderes sortides matadores en BTT intentant buscar les condicions amb què es toparia diverses vegades. Un munt d'hores invertides que ningú l'hi treu i que el seu cos ha assimilat.
Conec
en Jordi arran de la bicicleta i sol ser aquesta i tot el que envolta aquest
món el tema principal de les nostres converses, en aquest sentit com a company
de sortides només puc dir coses bones d’en Jordi, és un tiu lluitador,
constant, tossut (en ciclisme i en l’esport en general és una virtut, jo crec),
et manté qualsevol ritme i quan està en forma pots patir força darrera seu. Com
a persona, més enllà de la bici, ostres doncs ja fa uns anys si hi penso, el
podria qualificar com una persona tranquil·la, conscient de les seves
obligacions i de les seves prioritats i sobretot respectuós. Osti, això és molt
important, perquè tothom és diferent però les maneres d’anar pel món són molt
importants, ho valoro força. Una persona
com cal, vaja.
Com
que sóc més una persona d’entrenaments, penso que si entrenes bé una cursa et pot
anar millor o pitjor però també pots tenir més o menys sort amb els temes de
mecànica o caigudes. Durant una cursa et poden passar coses molt injustes de
les quals en pots aprendre o senzillament t’hi has de resignar.
En
Jordi s’enfrontava a set dies reals de BTT, primer dia, 136 km i 3750 m. de desnivell
positiu, va arribar plovent, de nit i en els darrers 20 km sense poder canviar
de pinyó. El segon dia 110 km i 3000 m. de desnivell positiu, cansat i amb mal
de lumbars. El tercer dia, 97 km i 4750 m. de desnivell positiu. El quart dia, 110
km. i 4200 m. de desnivell positiu, aquest va ser un dia fatídic perquè
malauradament no va poder passar pel control a temps i va perdre la condició de
finisher. Imagineu-vos quins quatre
dies, quants quilòmetres i quin desnivell acumulats a les cames. Aquí és on rau
la importància d’una preparació prèvia, aquí és on entren en funcionament les
hores d’entrenament i la fortalesa psicològica. En Jordi, malgrat disposar de
tot això va veure superades les seves expectatives de duresa i les seves
lumbars no van ajudar-lo a fer més gran la seva “capacitat de patiment”.
El
cinquè dia, va descansar i no va fer els 88 km. i 4000m. de desnivell positiu. El sisè dia, tot i fora de competició, va sortir a
fer els 88 km. i 3100 m. de desnivell positiu, va patir quatre punxades de roda
però va arribar. I el setè dia, també va
sortir a fer els 58 km. i 2000 m. de desnivell positiu que tocaven però per
acabar-ho de rematar va patir dues caigudes. Vaja que amb l’Ironbike la duresa està servida. En Jordi
comenta que per imaginar-vos l’estil de terreny és com si cada dia féssiu dues Tramunbikes seguides, tot i que a més
alçada (cada dia realitzaven pics d'entre 2100 m. i 3100 m. aproximadament) i amb més zones pedregoses i àrides. Brutal!!
Jordi
des d’aquí et voldria felicitar, perquè no vas aconseguir ser finisher però t’asseguro
jo que el que vas patir allà no t’ho treu ningú, i com va dir l’Armstrong, no anem en bici per la diversió (que
també! Què cullons! ;-)) Jejejeje...) sinó
pel patiment, és el superar aquest patiment el que et fa sentir millor quan
acabes. Et repeteixo que durant una
cursa et passen coses, fruit de la mala sort o perquè no preveus que et
succeiran però en aquell moment s’han d’assumir i punt. Sóc testimoni que vas
entrenar molt i que vas patir enfrontant-te a un dels reptes en BTT més durs
que hi ha, pit i cullons Jordi, per a mi ets finisher!!
Felicitar des d'aquí també a Vicenç Recasens del Club BTT Llagostera i a en Jordi Falgueres del Bike Area Llagostera, per la seva participació a l'Ironbike 2012. Juntament amb en Jordi Mont van llançar-se a aquesta aventura i van ser veritables companys de fatigues. En Vicenç va poder arribar a ser Finisher però en Jordi Falgueres va tenir males sensacions el segon dia i va decidir abandonar la cursa, malgrat va seguir sortint a fer algun dia les etapes.
Persones, reptes, vivències,... tots vivim aquesta, la nostra afició, a la nostra manera. Competim o no competim, però pedalem i patim per disfrutar, som així. Mirem d'arribar primers a les pujades amb la colla, ser els més ràpids a les baixades, vigilem de no caure a vegades sense èxit, combinem la BTT amb la carretera, etc. En definitiva, ens ho passem bé perquè estem practicant la nostra afició. Fem esport!
